"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
18 de set. 2011

Simple, què més s'hauria de dir?

Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.
No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.

Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia. 

Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.