"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
25 de set. 2011

Amb gel, si us plau

Somreia amb facilitat, feia veure que dormia mentre escoltava les seves passes. Es va curvar ensenyant l'esquena per sobre dels llençols. Es va amagar la cara amb les mans i els cabells li van caure per sobre del nas. Es va remoure, fingint una mica de molèstia per la llum de l'habitació.

Va obrir un ullet, buscant el reflexe d'ell a la finestra, així vigilava si vindria aviat. No el va veure. va tornar a tancar els ulls.

Un segons més tard va notar una mà que l'acariciava, suaument, intentant que no es despertés. Va somriure més, el seu cor anava molt de pressa. Uns llavis es van acostar als seus cabells i amb tendresa la va besar. En aquell moment aquella noia s'estava desfent.

Orgullosa, no es va girar per tornar-li el petó. En el seu cap rondava la sorpresa d'haver fet que aquell cor tan fred es calentés una mica.
18 de set. 2011

Simple, què més s'hauria de dir?

Va seure sobre la seva falda, amb la carona plena de llàgrimes i els genolls pelats. Entre sanglots explicava que li feien mal les ferides, que picaven moltíssim. Amb dos petons al nas i un "si pica és perquè s'està curant", la petita va deixar de plorar. Somreia nerviosa amb la cara envermellida i les galtes humides. Se sentia protegida amb poqueta cosa, era feliç amb els seus cotxes de joguina, amb aquelles nits que la portaven a llocs insospitats de la selva amazònica, amb la seva corona de princesa, amb aquell collaret de perles que l'ajudava a crèixer fins a l'altura de la seva mare.
No necessitava grans proeses, ni objectius, ni manies. No necessitava res de res. Amb dos somriures i tres carícies els seus ulls s'iluminaven representant la felicitat perfecta.

Era senzilla, sense complexes, curiosa. Volia conèixer si la lluna tenia sabor a formatge o si les muntanyes amagaven llops ferotges com en els contes, volia saber si el sol escalfaria tota la seva habitació o si les aranyes del sostre parlaven mentre ella dormia. 

Senzillament, era inconscient que, quan es fes gran, tot allò canviaria. I sense adonar-se.