"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
8 de set. 2010

Aquella noia de sabates vermelles i mirada innocent

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.
Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

 - Tutututu... El motor... Houston tenim un problema!
 - El problema el tens tu! jo volo molt bé!

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.

1 segon/s:

Mrs. Cold ha dit...

M'ha encantat el moment dels nens jugant a ser avions.

Et segueixo.
petons gelats.