"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
27 de set. 2010

sí o no?




Va esperar massa i al final es va quedar ben arrugada, sola i sense esperança...
Hauria d'haver seguit el que un dia li va dictar el cor.
26 de set. 2010

Aquell cafè

Mai havia perdut el record d'aquell bar, de la seva olor, d'aquelles cadires de fusta, de la seva llum tènue i vibrant. El record d'aquella taula, aquell moment, aquelles sensacions. Mai havia perdut el record dels tallats de cada matí, dels somriures d'aquell cambrer tan jove, de les mirades inquisidores de la propietària les vegades que ell es quedava una petita estona xerrant amb mi. Era així, simple, quotidià. Sense artificialitats ni contrapunts.  
I tot va canviar... Com sempre.
Aquella rutina va canviar, com totes les coses canvien cada vegada que els dies passen i els mesos i fins i tot els anys. Et vas fent gran i aquells costums perden el seu valor, els canvies per altres, els fas desaparèixer de la teva vida i fins i tot dels teus records. Però aquell cafè no. Era únic. Havia deixat de freqüentar-hi, de demanar aquell tallat de cada matí i de parlar amb aquell cambrer tan simpàtic... Aquell cambrer...
Però hi vaig tornar. No sé si va ser la necessitat de tornar a recordar o de repetir aquell costum que havia perdut. Vaig entrar com si fos la primera vegada, després de tant de temps tornava a ser aquella noia solitària que seia a la taula del racó, esperant que aquell cambrer tornés a venir per atendre'm i quedar-se una estona amb mi mentre la propietària ens mira amb mal ulls... Quins records...
22 de set. 2010

Tens gana?

Va baixar les escales lentament, es va aproximar fins al lavabo i es va rentar les dents amb minuciosa destresa. Se sentia feliç, alegre i descansa. Amb un somriure va conduir els seus peus fins a la cuina, es va preparar un tallat per començar el dia activament. Mentre la terrassa seguia amb la porta oberta, l'aire es colava repassant les curves de la Joana tota nua.

Va baixar l'escala amb un somriure d'orella a orella. Aquella nit havia sigut de les millors que havia tingut. Va trepitjar l'últim graó mentre es cordava la corbata i s'apretava el nus. Recordava cada moment de la nit. Recordava les mirades, els petons i aquelles mans que no paraven quietes. Va avançar fins al menjador per posar-se el mòbil a la butxaca i amb fermesa va entrar a la cuina. Se la va trobar tal i com s'havia despertat aquell dia. 

Amb mirada felina va agafar-lo per la corbata, va estirar cap a ella i li va clavar un petó de bon dia.

- Tens gana?
- Sí.
- Menja'm...
15 de set. 2010

Mai va saber que jo l'estimava


 - I només li va durar un segon. Un segon per somriure davant la persona que més odiava. - Va explicar la Carla amb la mirada trista. - El va mirar amb un simple somriure i va morir amb la mateixa felicitat que havia viscut la vida.

La Carla ho deia sempre. Explicava l' història una vegada i una altra, mirava la gent amb els ulls plens de ràbia i contemplava els fets dintre la seva ment per no perdre cap detall substancial. Va buscar la mirada del Joel i va necessitar poc temps per descobrir que el seu rostre no es trobava entre els assistents. Va abaixar el cap decebuda i va seguir amb aquella història que la turmentava cada nit en el món dels somnis.

 - El fill de puta va seguir mirant la Joana com un objecte, una merda, un simple tros de carn que hores abans s'havia tirat amb tota la violència que contenia a dins. El malparit la va agafar pel coll i la va alçar per topar contra la seva cara. La va besar i amb el mateix tracte la va llençar contra el llit. -Va parar dos segons per respirar i va seguir mentre els llavis es tensaven a causa del dolor del seu cor. va seguir tot i que les llàgrimes l'amenaçaven per sortir. - Aquest va ser el seu final, el final de la Joana... la meva petita i simpàtica Joana.

Era ella, la Joana, la nena dels seus somnis, la petita que li havia ensenyat que el món no era solament negre, l'aprofitada que li agafava trossos d'entrepà sense que ella se'n adonés, la boja que somreia amb la mateixa innocència que el primer dia... Era ella. La Joana era especial... I la Carla se'n va adonar.


-------------------------------------


Sortien del cinema. Era tard i les llums dels fanals ja s'anaven encenent. Volien arribar d'hora a casa, aquella nit la Carla es quedava a casa seva. Els pares de la Joana marxaven a sopar a fora i durant unes hores tindrien la casa sola, per a les dues.

 - Quan arribem a casa faré dos bols de cereals per menjar mentre ens tapem amb una manta!
 - Ja t'ajudaré, així no ho faràs sola. - Va dir la Carla amb un fil de veu. Sentia vergonya, tenia les galtes vermelles i el somriure d'una enamorada. La Joana només va somriure i li va acariciar el cabell.

Van arribar i amb les llums apagades van seguir el passadís a les palpentes. Amb una mica de traça la Joana va encendre la làmpada del menjador. Allà mateix hi era ell.
10 de set. 2010

Ets la noia més bonica de la terra

No es pensava pas que tot el que ell havia explicat fos només una història més que guardava en el calaix dels records i que solament treia quan era necessari explicar-la. En Gabriel sempre havia estat així: Impertinent, malcarat, egoista, ignorant,... Podia descriure'l com el més malparit de la terra. Però el seguia estimant... Des del fons del seu cor mantenia l'esperança que ell era així perquè el destí li ho havia exigit, que era una obligació que ell s'havia pres seriosament per rebutjar qualsevol persona que li volgués fer mal. Només li faltava aquell afecte que mai havia tingut...

I mentre les hores passaven en aquell banc de la plaça, la Carlota se'l mirava enamorada de l'encant que amagava sota la camisa blanca, de les mirades dissimulades que només li dedicava a ella, dels somriures fugaços que només ella veia... I seguia trobant il·lògic que les seves amigues el critiquessin per la seva manera de viure la vida, per la seva manera de ser... En el fons la Carlota se sentia orgullosa de ser l'única noia que havia aconseguit robar-li l'atenció.

- Gabriel... Continues pensant que sóc bonica?
- Per què m'ho preguntes?
- Perquè vull escoltar-ho una altra vegada.
- continuo pensant que ets la noia més bonica de la terra.
- Gràcies...
- Gràcies per què?
- Per ser com ets...
8 de set. 2010

Aquella noia de sabates vermelles i mirada innocent

S'estava fent tard, la foscor omplia cada carrer de misteri i les campanades del rellotge principal tocaven les deu del vespre. Tenia fred, l'aire es colava per sota les faldilles d'aquella noia que havia sortit a passejar. Abraçant-se al seu cos va caminar fins al centre de la ciutat, només tenia com a manta un abric que li arribava a mitja cintura i unes mitges rossegades pels genolls.
Al centre hi havia gent, els comerços seguien oberts i la música d'un vell violí sonava al fons d'un carreró mentre esperava que algú li regalés una mica de caritat per poder sopar aquella nit. Aquella noia va seguir caminant mentre les seves sabates vermelles feien "toc, toc" cada vegada que xocaven contra el terra de pedres. Es va trobar dos nens jugant a la plaça de les flors, jugaven a ser dos avions volant pel cel.

 - Tutututu... El motor... Houston tenim un problema!
 - El problema el tens tu! jo volo molt bé!

Aquella noia va desaparèixer entre les persones que també passejaven per allà. Només en Jordi la va veure entrar en aquell local de la cantonada.
3 de set. 2010

2, 3, 4, 5, 6,...

Mai m'havia parat a pensar amb els morats que tenia a les cames o les rascades que adornaven els meus braços. Anava tant encegada amb aquella il·lusió frustrada que havia oblidat que el meu dolor era real.
Sota aquella dutxa d'aigua freda i els ulls vermells de tant plorar, vaig mirar per primera vegada les cicatrius que abudaven en aquell cos pàl·lid, raquític i dèbil. Vaig contar els blaus de les meves cames i dels meus pits. Em feia mal fins i tot a l'ànima cada vegada que el nombre anava augmentant i la impotència que corria per les meves entranyes.

- Victòria, contesta'm! - Em cridava una veu llunyana

El tacta d'aquella mà acariciant-me els cabells feia que no caigués en la inconsciència absoluta però el meu cos seguia innert mentre  la ment continuava contant les ferides dels braços. 2, 3, 4, 5, 6,...
I anava recuperant les històries de cada una d'elles. El morat de la cuixa dreta va ser caient per les escales... I la rascada del genoll va ser topant contra la punta de la taula...

- Victòria, contesta'm ja! T'estàs gelant! - Seguia aquella veu que em semblava tant familiar.
2 de set. 2010

Deixa'm que et faci somriure per sota el nas...
1 de set. 2010

Després de tant de temps, les coses canvien

Després de tant de temps seguia essent aquella nena petita que plorava per qualsevol cosa... Seguia creient que era aquella deessa que anys abans havia fet tornar bojos els homes, aquella dona que amb la mirada matava tots els sentiments de la persona... Després de tant de temps seguia essent la mateixa nena petita que plorava per qualsevol cosa...

Després de tant de temps ell continuava pentinat amb els cabells enrere i el cap ple de gomina, continuava creient que era l'home perfecte i el semental que va ésser un dia... Ell seguia imaginant que els records es mantenien dins de la realitat... Després de tant de temps ell continuava mantenint aquella moto desgastada guardada al garatge d'una casa perduda a la mà de déu.

Després de tant de temps aquella parella de desconeguts es van conèixer una nit de rutina intentant que, després de tant de temps, les seves vides canviessin.