"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
3 de set. 2010

2, 3, 4, 5, 6,...

Mai m'havia parat a pensar amb els morats que tenia a les cames o les rascades que adornaven els meus braços. Anava tant encegada amb aquella il·lusió frustrada que havia oblidat que el meu dolor era real.
Sota aquella dutxa d'aigua freda i els ulls vermells de tant plorar, vaig mirar per primera vegada les cicatrius que abudaven en aquell cos pàl·lid, raquític i dèbil. Vaig contar els blaus de les meves cames i dels meus pits. Em feia mal fins i tot a l'ànima cada vegada que el nombre anava augmentant i la impotència que corria per les meves entranyes.

- Victòria, contesta'm! - Em cridava una veu llunyana

El tacta d'aquella mà acariciant-me els cabells feia que no caigués en la inconsciència absoluta però el meu cos seguia innert mentre  la ment continuava contant les ferides dels braços. 2, 3, 4, 5, 6,...
I anava recuperant les històries de cada una d'elles. El morat de la cuixa dreta va ser caient per les escales... I la rascada del genoll va ser topant contra la punta de la taula...

- Victòria, contesta'm ja! T'estàs gelant! - Seguia aquella veu que em semblava tant familiar.