"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
19 d’abr. 2010

només dos minuts


- Saps que les coses no surten com han de sortir, saps que hi ha gent que sempre ha mirat que tu no caiguessis, tot i així has caigut a terra. Saps que si tu no t'aixeques sola ningú ho farà per tu, perquè la hipocresia es troba a tot arreu. Estaràs completament sola davant del món i has de ésser forta.
- Ni tu estàs al meu costat?
- Saps que algun dia jo marxaré d'aquest món i hauràs d'aprendre a viure sense la meva ajuda.
- No vull que marxis!
- I jo tampoc però aquesta vegada m'ha tocat a mi.

La màquina sonava amb un xiulet cada segon. Això la posava més nerviosa. Semblava una nena petita amb aquella plorera que li venia intermitentment.

- Va, petita meva, si sempre estaré al teu costat. Et vigilaré sempre.
- Jo no vull que em vigilis. Vull estar amb tu! Vull veure com em tornes a somriure, com em fas petons al nas i quan em fas ensurts quan estic mig adormida! Vull tornar al passat i tornar a viure tot el que hem viscut junts! - Va arrencar a plorar altre cop. Es va tapar la cara amb les mans i es va desfogar.
- Deixa'm dir-te una cosa. Tan si estic viu com si estic... mort. El passat és el passat i has de viure el present vivint cada moment amb intensitat. Em promets que ho faràs?
- No. Vull que tornem a estar bé.
-Promet-m'ho
-...
-Preciosa... fes-ho per mi.
- t'ho prometo.

El soroll d'aquell xiulet es va fer cada cop més intens fins que el xiulet va ser etern
11 d’abr. 2010

Sola.

Sota el sol de migdia, la Joana seguia caminant cap a on havia de ser el seu destí. I quin destí? Cap. Caminava sense rumb, sense mirar enrere i sense buscar un perquè dels seus actes. Va caminar fins que els seus peus van dir prou. Va seure en una que es va trobar i va contemplar el paisatge que tenia davant seu. Feia calor, massa. Era un d'aquells dies d'estiu que ningú tenia intenció de sortir per no sentir tal xafogor.

"Sabies perfectament que la meva major por era quedar-me sola. Vam jugar i he perdut. Content?"

Va mirar el cel, els núvols i fins i tot va intentar mirar el sol durant uns segons, ell també la va guanyar. Es va fregar els ulls amb insistencia i el dolor que sentia es va apoderar d'ella.

"Sola, sola, sola."

Va ofegar un crit d'impotència i es va mirar les mans plenes d'aigua salada.
Per primer cop es va adonar que no era ningú.
5 d’abr. 2010

La noia de l'hostal

Llegia amb una entonació perfecte. La seva veu melodiosa despertava la curiositat de les persones que restaven en aquell hostal perdut per la muntanya de les guineus. Juntament, amb ella. Un piano de cua sonava al ritme de l’audició, una música que hipnotitzava les orelles dels que s’havien deturat per escoltar amb atenció les paraules de la noia.