"La raça humana té un arma veritablement eficaç: el riure"

Mark Twain
Mercè M. Anento. Amb la tecnologia de Blogger.

Arxiu del Bloc

Altres hores

Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic Image and video hosting by TinyPic
26 de set. 2009

De flor en flor


A la Joana li encanta anar de flor en flor. Ella pensa que es divertit, variat, únic. Li agrada provar noves boques, noves experiències, nous cossos (no es cansa mai de dir que ella així és feliç o s'ho pensa). Li encanta veure com un dia és per a un i l'altre dia es per a l'altre, gaudeix de la vida al màxim aprofitant cada moment que pot tenir per ella.

Encara que de vegades, quan es queda sola a casa, es posa a pensar en tot i en res. Recorda les persones que l'han fet sentir bé i les que no, les persones que han lluitat per ella i les que li han fet molt de mal. Recorda el moment en que se sentia la noia més feliç del món i els moments en que era la més desgraciada de tota aquella societat. Sincerament, la Joana, té por. Té por de quedar-se sola. Envellir anant de flor en flor i algun dia desaparegui tota aquella activitat, quedant-se oblidada en un racó mentre els altres continuen vivint amb una persona al seu costat, que els ajuda en els moments dificils, que gaudeix d'una bona tarda al seu costat i que lluiten junts per no separar-se mai. El problema ha estat que la Joana mai s'ha enamorat de veritat. Mai a sentit les papallones dins de la seva panxolina i mai a notat el seu cor més accelerat que les seves preses. Mai a tremolat davant d'ells i mai ha pensat més de dos segons en aquella persona (per molt que la hagi fet sentir més especial que els altres). Encara que mai a perdut l'esperança i pensa que algun dia s'enamorarà de veritat.






Fins i tot les noies més fortes poden tenir por.
15 de set. 2009

La nena dels meus somnis

I darrere de tota màscara es trobava una nena faltada d'amor. Una nena que havia viscut entre repressions, pors, amenaces, dolor i plors. Una nena que s'estava fent gran sola i que havia après a odiar la gent que l'envoltava. Era ella, la que buscava sota les pedres una miqueta de felicitat perquè dins del cor de les persones era inútil trobar res.

I cada nit te la trobaràs al bar de la cantonada amb una capa daurada i un barret vermell, esperant que les estrelles la saludin amb el seu parpelleig inexistent. Saluda-la de part meva, pot ser que algun dia et contesti amb un somriure fugaç!
14 de set. 2009

Toc toc. Vida?

Toc toc..
- Hola.
- Bon dia. Vosté sap si per aquí hi ha la meva vida?
- La seva vida? No, crec que t'equivoques.
- Ho sento.

Toc toc...
-Bon dia.
-Bon dia. Vosté sap si per aquí hi ha la meva vida?
- La seva vida? Com és?
- Petita, curta, una mica negre i una mica blanca, plena d'alts i baixos, de moments i records.
- Doncs... No em sona.
- Bé, és igual. Gràcies igualment.
2 de set. 2009

No miraré enrera...


I ho deixaré tot en una caixa de cartró. La tancaré amb un candau de plors i somriuré amargament la fotografia que em vigilarà a partir d'aquesta nit. Tancaré els ulls, dibuixaré llunes noves amb el dit petit i recordaré les hores que m'havies regalat alegrement. tranquil, ja no et molestaré més. Deixaré que el temps passi lentament i intentaré guardar les llàgrimes sota l'alfombreta de davant la meva porta. I continuaré endavant, mirant amb els ulls tapats la vida més bonica que mai havia imaginat. I recordaré les promeses, les estones, els moments, les carícies, els somriures, les abraçades, els sopars, les festes,...

Simplement deixaré de viure uns segons per tornar a ser la noia que era abans.

I segons més tard tornaré a ser la mala puta que havies conegut, la bala perduda que no te remei, la nena que somiava en ser lliure per una sola vegada, la noia que desitjava ser el centre de les mirades de tots els homes... I deixaré enrera les penes que no la deixaven avançar cap a un nou objectiu...


En un sol dia sense tu ho va aconseguir.